Mirar Henry Cartier-Bresson

Henry Cartier-Bresson fou un destacat fotògraf francès. Nascut el 1908 a Chanteloup-les-Vignes, població situada a les afores de París. Va estudiar pintura a Montparnasse, fet que repercutí a la seva obra fotogràfica, i conegué en primera persona els cercles surrealistes de París. Podem dir que començà la seva carrera fotogràfica amb vint-i-tres anys, quan realitza les seves primeres instantànies, les quals publicaria un any més tard. El 1947 fundà, juntament amb R. Capa, D. Seymour i G. Rodger, la famosa agència fotogràfica Magnum. Són coneguts els seus reportatges de diferents llocs del món, com Àfrica, Mèxic o EEUU. Quan a la seva producció fotogràfica cal destacar diferents aspectes bàsics, ja que es considera Cartier-Bresson com el pare del foto reportatge, caracteritzat per “l’instant precís”, és a dir, captar el moment únic i irrepetible del clímax d’una acció. A banda, però, de les seves instantànies, realitzà també retrats a grans personatges de l’època com Picasso, Matisse, Marie Curie o Ernesto Guevara; alhora que a mode de periodista estigué present en importants esdeveniments com la mort de Gandhi, la Guerra Civil Espanyola o la II Guerra Mundial. Finalment els últims temps de la seva vida abandonà la fotografia per dedicar-se al dibuix.

kokl

De la gran variada obra de Cartier-Bresson he escollit per comentar dues fotografies, relacionades amb els seus viatges com a periodista.

lkj

En el cas de la primera fotografia, estem parlant de Valencia (Espanya, 1933). Aquesta fou presa mentre el fotògraf era a Espanya realitzant un reportatge sobre la II República Espanyola, per a l'empresa Magnum. En la imatge observem a un nen petit passant la mà per una paret tacada de negre. Notem aquí l'instant precís que comentàvem anteriorment, ja que en aquest cas ha captat la instantània del nen just en el moment que aquest té el cap inclinat lleugerament enrere. I ara quedem-nos amb aquest instant... i observem la fosca taca del mur. Podem parlar de la violència de la pintura negra, la seva brutalitat, sembla que ens assetgi. En canvi, el petit no dubta en deixar relliscar la seva mà per la salvatge foscor, des de la seva visió innocent del món és incapaç de veure el dolor que s'apropa de manera precipitada cap a tots els ciutadans. Ara amb la visió del futur podem observar en aquesta imatge un cert presagi al que havia de venir en molt poc temps, la Guerra Civil amb la posterior Dictadura, les quals haurien de cobrir tot el territori amb un llençol de foscor, ofegant els idealistes i reprimint el pensament de la gent. I dins aquella situació insostenible eren les ànimes més netes i innocents les que sentien el que venien, les que amb el seu amor passaren la mà per davant d'aquells qui volien sembrar el patiment, demanant-los si us plau que respectessin les llibertats de tots, però òbviament, i com molt bé sabem, els adults, des de la seva privilegiada posició no van ni tan sols escoltar les demandes de pau.

ñl ñji

València (Espanya, 1933). ñk

ññ

En segon lloc tenim una altra fotografia on és summament rellevant la figura d'un infant, en aquest cas una nena. En la fotografia Leningrand. Commemorating the victory over the nazis (Unió Soviètica, 9 de maig de 1973), observem com la petita s'obre un espai entre les columnes de soldats per lliurar algú unes flors. En aquest cas el que ens sobta és el contrast entre la rectitud i la disciplina dels soldats, enfront la naturalitat i espontaneïtat que desprenen els infants. En aquest nou cas sembla que la nena, per comptes de veure el que passarà en un futur, recordi tot el succeït en el passat, i amb l'ofrena d'unes flors, que és el poc que té, vulgui recordar a tothom que la vida pot ser meravellosa i dolça, que no cal barallar-se ni matar-se, que ens hem d'esforçar per fer prevaldre la pau per sobre de tot. Sembla que amb la seva innocència saludi a tots aquells que durant la II Guerra Mundial van patir, van ser humiliats, torturats, assassinats... I és que novament, la visió neta i pura dels nens és capaç de veure molt més enllà de la dels adults que ja han estat infectats pel mal que, alguns, s'escarrassen per fer habitar en aquest món.

kj

.kj

Leningrand. Commemorating the victory over the nazis (Unió Soviètica, 9 de maig de 1973).

Mirar Robert Doisneau

Robert Doisneau fou un fotògraf francès nascut a Gentilly a la Val-de-Marne el 1912. Lligat des de molt jove al món de les arts, estudià gravat a l'École Estienne, ensenyament però que ell trobà antiquat. El seu primer contacte amb el món de la fotografia estigué lligat a una empresa farmacèutica, per a la qual treballava dins del departament de publicitat. Anys més tard treballà com a fotògraf industrial per a la fàbrica auto Renault de Billancourt. El 1939 fou reclutat com a membre de la Resistència de França, realitzant tasques tant de soldat com de fotògraf. Doisneau fotografià l'Ocupació i l'Alliberació de París. Un cop finalitzada la guerra, es posà a treballar per a revistes de prestigi internacional com Life o Vogue Paris, realitzant fotografia de moda. A banda però d'aquests treballs, retratà a nombroses personalitats del món artístic de la França de l'època com Giacometti, Leger, Braque o Picasso. Fotògraf de gran prestigi, encara en vida rebé varis premis, entre els quals es troben el Prix Kodak (1947) o el Prix Niepce (1956), a banda de les nombroses exposicions que va fer en els més importants museus del món.

ñjkñ

En el cas d'aquest autor he escollit dues imatges relacionades amb el món de l'amor, una d'elles profundament famosa, i l'altre molt impactant.

klh

En primer lloc tenim Le Basier de L'Hotel de Vilne (1950). Aquesta reconeguda fotografia forma part d'un reportatge que la revista America's Life encarregà a Doisneau, en el qual l'autor havia d'il·lustrar l'amor a París. Cal fer un apunt referent a dita fotografia, ja que contràriament al que la gran majoria pensa no es tracta d'una instantània, sinó que l'artista demanà a dos joves que posessin per ell. Però realment és rellevant aquest detall? En la meva opinió es tracta d'una imatge profundament sensible i sofisticada, i és que, la relació que s'estableix entre els dos amants dins de l'estressant ritme de vida d'una gran ciutat com París, ens transmet la sensació que el temps s'atura. La parella es troba suspesa en un moment d'intimitat i confiança, la dolçor del petó sembla envair tot el que envolta els amants, entorn que d'altra banda sembla massa atrafegat per poder mirar els ulls de l'amor. Tothom a somiat alguna vegada en viure una situació així, però realment som capaços d'aturar el frenesí que constitueix les nostres vides per entregar-nos de debò a un instant de felicitat absoluta?

lñkjnñkl

kjñjñj

Le Basier de L'Hotel de Vilne, París 1950

En segon lloc he escollit una altra de les imatges del reportatge l'Amor a París, molt menys coneguda, però molt més impactant en la meva opinió. En aquest cas observem com una parella d'enamorats s'abraça en un gest tendre, però és això el que ens crida l'atenció? O és aquest fil d'espines que trobem en primer terme? Aquesta contraposició tan forta desperta en l'espectador tot un seguit d'inquietuds. Si partim d'una visió pessimista podríem entendre que l'amor és patiment, que l'amor no ens deixarà ser lliures, no, l'amor ens retindrà en contra de les nostres voluntats i ens farà patir. Però, per què no intentem mirar-ho tot des d'una perspectiva molt més positiva? D'aquesta manera podem dir que l'amor vertader, pur, intens, és capaç de traspassar qualsevol barrera. Malgrat i que el món que ens rodeja sigui boig, i sembli que gaudeixi assassinant i sembrant el mal i el dolor, és bell pensar que si l'amor és ens envaeix els pensaments, tot pot resultar tendre, suau, delicat, harmoniós, perfecte. L'amor és capaç de fer-nos sentir feliços i especials en les pitjors circumstàncies, ens recorda que val la pena continuar defensant allò que ens ha d'unir, i refusar tot el que impliqui destrucció i caos. L'amor ens dóna els moments de màxima felicitat, i per contra, també ens pot obsequiar amb els moments de major patiment.kjñk

.kjn

París 1950.

Mirar Diane Arbus

Diane Arbus fou una fotògrafa de Nova York nascuda el 1923 dins una adinerada família jueva. A fi de poder entendre la seva obra cal fer esment que visqué una infància plena de luxes i sobreprotecció, pel que un cop arribada a la joventut s'interessà per explorar entorns menys pulcres i sofisticats. Casada amb Allan Arbus des de ben jove, fou de la mà d'aquest com s'introduí al món de la fotografia. Durant el seu matrimoni treballaren fent reportatges de moda per a famoses revistes com Vogue o Espire. Però el 1958 la seva manera de treballar patí un canvi de 180º gràcies a les classes de Lisette Model, fotògrafa amb la qual mantenia molts paral·lelismes. Durant aquesta època es separà del seu marit Allan, fet que també contribuí notablement a canviar la seva vida professional. Des d'aquest moment Diane visitaria els carrers més foscos de Nova York, així com els llocs més grotescos, sempre amb la seva càmera a punt per tal de retratar els personatges més excèntrics i allunyats de l'ideal de perfecció imposat per la societat. Treballava amb blanc i negre donant gran importància als jocs de llums i ombres, fet però que quedava eclipsat per l'impacte que produïen els seus personatges. Malgrat i que la seva fama augmentà gràcies a aquests treballs, la seva situació personal mai fou brillant, pel que després de passar per varies depressions Diane acabà suïcidant-se.

ñjkñ

De tota la seva producció fotogràfica he escollit dues imatges, possiblement aquelles que més interès desperten en mi.

ñlk

En primer lloc tenim Untitled 6 (1970-71). Aquesta fotografia forma part d'un conjunt d'imatges preses a un hospital psiquiàtric d'EEUU, on Diane retrata els pacients en les proximitats de l'edifici on es trobaven. Malgrat i tractar-se, com és usual en el treball de l'artista, de gent que no era considerada "normal", és a dir, discapacitats psíquics, aquesta fotografia crida l'atenció per la felicitat que els models transmeten. En aquest sentit trobo profundament interessant la imatge, ja que normalment quan pensem en persones amb deficiències tendim a sentir-nos commoguts per la pena, partint de la base que les seves vides no poden ser com les de la "resta de la gent". Res més lluny de la realitat. Quin és l'objectiu màxim de la vida? No és ser feliç? No és la felicitat el que tots anhelem en el fons? I doncs, no és felicitat el que aquests personatges ens transmeten? Tots siguin quines siguin les nostres capacitats tenim dret a ser feliços, i és això el que ells fan, divertir-se, riure i gaudir de la vida, que d'altra banda, és molt més del que la majoria d'adults fan. No arribo a entendre perquè erròniament ens en penedim d'ells, potser hauria de ser a l'inrevés, potser ells haurien de penedir-se de nosaltres, de nosaltres i la nostra visió adulta del món, la qual sembla ens talla les ales per gaudir dels detalls més sublims.

kjh

oij

Untitled 6, 1970-71.

En segon lloc, he escollit una imatge titulada Girl with a watch cap (New York City, 1965). En aquesta podem observar el rostre de dos nens, dels quals degut a la nitidesa amb la que està retratada, ens crida molt l'atenció la noia, la nena. Aquesta apareix mirant directament a càmera, pel que intuïm que Diane es trobava tot just al davant, però aleshores... d'on surt aquesta mirada plena de temors, espantada, que alhora ens atrau i ens fa enrere. Què és el que hi havia que cridava l'atenció d'aquesta noia de tal manera? Potser ha vist un monstre, o potser, en els seus últims anys d'infància comença a veure els horrors que poblen el món, les barbaritats que caracteritzen el món dels adults, en el qual sap que un dia, inevitablement, haurà d'entrar.

loik

ñlk

Girl with a watch cap, New York City, 1965.